Policia i política partidista PDF  | Imprimir |  E-mail
dimecres, 21 març de 2007
Diari de Girona │ Alfons Quintà

Incomprensiblement, el cop d´Estat militar i feixistitzant del 23 de febrer del 1981 no va portar la Generalitat a intentar plantejar, amb més energia i claredat, la creació d´una policia catalana.

Pocs mesos després d´aquell intent hi va haver una altra operació de vocació involutiva. Vaig tenir la sort de saber-ho. Vaig informar-ne tot seguit (de viva veu, en el seu domicili: no era qüestió d´usar el telèfon) el director del diari de Madrid pel qual treballava. Vaig fer que el diari The New York Times, pel qual també treballava, ho denunciés i vaig estar reunit, passada mitjanit, per exposar-li, amb Jordi Pujol, al seu despatx de la plaça de Sant Jaume. Tot era molt greu i urgent.

L´operació tenia com a finalitat essencial la desaparició o congelació de la Generalitat i del Govern basc. El nom més citat fou el del general González del Hierro, que era comandant general de les Canàries i en el franquisme havia estat director general de Presons.

La diferència entre Pujol i Garaikoetxea

Aquella matinada Pujol no em va causar un bon efecte. No va reaccionar en cap sentit, malgrat que entenia la gravetat del moment, atès que vaig donar-li el nom de les meves fonts. Tot el que vaig fer després va ser per iniciativa pròpia, com demanar a Pujol una carta per al lehendakari Carlos Garaikoetxea, també afectat per l´operació. La nit següent, molt tard, vaig sopar (francament millor del que es feia a la Generalitat) amb Garaikoetxea, al Palau d´Ajuria Enea, a Vitòria. Hi va estar present el llavors conseller de Cultura basc Ramon Labayen. El lehendakari va tenir una actitud més seriosa i més adequada als fets. Garaikoetxea sempre me n´ha estat agraït. En canvi, Pujol és molt diferent.

Aquest fet mostra que a inicis dels vuitanta el tema policial autonòmic no era gens secundari, sinó molt important. Però Pujol continuava sense voler impulsar-lo. En això també Catalunya era ben diferent d´Euskadi. En canvi, ajuntaments catalans en mans de socialistes o comunistes havien entès que els calia renovar i reforçar les plantilles de la policia local. Van convocar oposicions tenint al cap que els futurs policies havien d´estar identificats amb el nou ordre democràtic.

Això implicava el perill d´afavorir persones no pas solament antifranquistes (cosa justa) sinó membres de partits o sindicats ben vistos per l´Ajuntament que fos. Un bé anava acompanyat d´un mal que pot haver tingut alguna continuïtat. Així, per exemple, el maig del 1993 es van denunciar irregularitats en la provisió de divuit places d´inspector de la guàrdia urbana de Barcelona. Potser hi hauria més continuïtat en aquest tipus de mal, com s´analitzarà en un altre article d´aquesta sèrie, si s´aprova l´horrible avantprojecte de Llei del Sistema de Policia de Catalunya, elaborat per l´actual Conselleria de Joan Saura. A l´Ajuntament de Barcelona una d´aquelles oposicions o promocions de diguem-ne renovació va ser la número 46, corresponent a l´any 1980. Un bon nombre d´opositors tenien el carnet del PSUC o de Comissions Obreres. Alguns dels membres d´aquella promoció, de conviccions comunistes, avui ocupen llocs clau en la direcció de la policia catalana. És el cas de Joan Delort i de Carles Sánchez mentre que altres (cas de Montserrat Pina) no hi figuren perquè han tingut un recorregut professional gens brillant. L´esperit de formar part d´una mateixa promoció, ella mateixa marcada per un escorament vers l´esquerra, ha creat en alguns dels seus membres una cohesió corporativa o, si es vol, de clan de poder, que cal afegir a la cohesió de base marxista.

Àngel Abad va arribar a l´Ajuntament de Barcelona l´octubre de 1983, procedent del de Sabadell. Va ser contractat com a coordinador de l´àrea de protecció ciutadana. Aviat, els guàrdies amb el seu mateix ideari polític van fer carreres professionals ràpides. Abad va ser molt actiu en la política de promoció. Per sobre seu hi havia el regidor Guerau Ruiz Pena, que no hi entenia gens i hi intervenia molt poc.

La cosa va canviar quan, el 1983, l´enginyer socialista Joan Torres, avui president dels Ferrocarrils de la Generalitat, va substituir a Ruiz Pena. Llavors, Abad va quedar agafat entre Torres i el cap de la policia municipal, Julián Delgado, que procedia de l´ exèrcit, de la Policia Nacional i de la Unió Militar Democràtica. Torres i Delgado eren socialistes i tenien una visió més liberal i moderna que Abad. El gener de 1988 Abad va haver de deixar l´Ajuntment de Barcelona. L´enfrontament entre per un costat, Abad i per l´altre Torres i Delgado encarna una gran disjuntiva. És imprescindible tenir-la sempre present per poder entendre la situació actual dels Mossos.

La visió de Torres i Delgado

Torres i Delgado volien que la policia tingués una bona dosi d´autonomia institucional, és a dir que dugués a terme la seva funcional professionalment, d´acord amb la llei i el seu propi estatut jurídic. Volien evitar les interferències polítiques directes. Quan es tracta de defensar la societat de la petita delinqüència la interferència política no sol donar-se. Però en els temes que afecten la política (sigui perquè hi estigui implicada una persona emparada políticament o perquè es contradiu el missatge que vol donar un partit polític) la interferència política en les qüestions merament policials i judicials és un dels grans mals contra els quals, gairebé arreu, ha de lluitar l´Estat de Dret.

La línia que distingeix ambdues visions és la marcada pel concepte la separació de poders, ja exposat el 1748 per Montesquieu. Aquesta separació és fonamental en el model democràtic liberal. En canvi, és clarament rebutjada pel model comunista (on el poder polític ho és tot, sense cap matís) i també és antagònica al model d´ Estat nació jacobí. No és cap atzar que a França no existeixi un «poder judicial» (com a Espanya) sinó una «autoritat judicial» (títol vuitè de la Constitució francesa) ben collada des del poder executiu. Precisament per això França ha estat presidida durant els darrers dotze anys per un lladre, Jacques Chirac. «Superlladre» és el qualificatiu que li va trobar i li aplica regularment el Canal Plus francès.

Àngel Abad defensava el model de control polític directe de la policia, que avui es pot apreciar perfectament en els Mossos. Ho ha reafirmat el recent cessament del major dels Mossos, funció que es vol suprimir. Avui els polítics responsables de l´estructura purament política de la Conselleria poden intervenir més i millor que mai. Per tant, poden condicionar qualsevol actuació professional dels policies.

En aquest model de control polític directe, que per descomptat és propi de les dictadures comunistes o feixistes, la tradicional enganyifa de la raó d´Estat passa per damunt de la justa raó del Dret. Això explica les queixes d´interferència política efectuades per Mossos (visibles a Internet però poc en els diaris) així com les reaccions en contra d´experts en temes de seguretat pública. És el cas del coronel Gabriel Cardona, ja citat en altres articles d´aquesta sèrie. Queda clar que té sentit l´afirmació de Cardona, apareguda en el primer article d´aquesta sèrie, segons la qual ara i aquí s´està creant «una policia política».

Pel que fa als Mossos, el model d´Abad ha acabat de ser reconsagrat, el mes passat, amb el nomenament de Josep Milan com coordinador dels comissaris, assumint les funcions del fins ara major Joan Unió. Es redueix el marc professional, en benefici de la direcció política. Una direcció política fàcil de qualificar: Josep Milan va ser col·laborador directe i immediat d´ Àngel Abad, a l´Ajuntament de Sabadell. Allí van començar moltes de les orientacions polítiques comunistes que avui caracteritzen la direcció de la policia catalana.

Abans de guanyar, almenys per ara, aquesta guerra, profundament ideològica, però amb grans repercussions pràctiques, Àngel Abad va perdre una batalla. En efecte, el 1988, a l´Ajuntament de Barcelona, els seus criteris van perdre, en front de la visió professional i molt més liberal de Joan Torres i de Julián Delgado.

De l´Ajuntament a la Generalitat

En veure que no podia continuar imposant els seus criteris en el marc de la policia municipal de Barcelona, Abad va optar per intentar fer-ho des de la Generalitat, després d´haver estat contractat, entre 1988 i 1992, portat per la part corresponent a l´Estat, per prendre part en l´organització dels Jocs Olímpics. Acabats aquests, Abad aviat va oblidar la seva vella preferència per les policies municipals per intentar aplicar des de la Generalitat i mitjançant la potenciació dels Mossos d´Esquadra el mateix ideari, diguem-ne estatista, intervencionista o el que es vulgui, però sempre fill de la seva doctrina comunista.

Amb el pas d´Abad de l´Ajuntament a la Generalitat, algun mal intencionat podria citar un adagi irònic molt conegut en les escoles de gestió empresarial anglosaxones: «Si no pots gestionar bé quelcom, gestiona una altra cosa més gran».

La frase pot tenir sentit perquè el pas per la policia municipal de Barcelona d´Àngel Abad no mostra un bon balanç. Una de les moltes coses de què l´acusen es no haver defensat l´Escola de Policia de Barcelona, que podia haver conservat tasques complementàries a les de l´Escola de Policia de Catalunya. Alguns afegeixen que això va succeir en la perspectiva del seu pas a la Generalitat.

Abad va arribar a la Generalitat quan ja feia uns tretze anys que Pujol n´era president. Però en l´Executiu català continuava sense haver-hi cap criteri respecte al model policial català. Costa de creure, però això va anar així. Davant tanta buidor, Abad no va tenir problemes per imposar-hi els seus criteris. La prova està en la Conselleria que tenim avui, en la qual el predomini i la orientació comunistes són molt més marcades que no pas cap altre tipus orientació política, en cap altra conselleria.

< Anterior   Següent >
webpolicial » Inici arrow Funció pública i Seg. laboral arrow Policia i política partidista
Go to top of page