Policies locals i policia autonòmica PDF  | Imprimir |  E-mail
dimecres, 21 març de 2007
Diari de Girona │ Alfons Quintà

En l´article anterior s´exposava com la necessitat, per part del ministre socialista d´Interior José Barrionuevo, de disposar de més guàrdies civils, per a altres comeses, va ser cabdal pel rellançament del tema de la creació d´una policia catalana, a partir dels Mossos d´ Esquadra. Aquella necessitat va fer que els Mossos comencessin a dur a terme la vigilància exterior de les presons.

Vaig indicar que la font d´aquella dada era de CDC, no pas del PSOE. També és una molt important font de CDC d´aquella època la que m´informa que, en els anys següents, no va passar gaire res més de substantiu, fins que va aparèixer una iniciativa de Jaime Mayor Oreja, ministre de l´ Interior del PP de maig del 1996 a febrer del 2001.

Atès que Barrionuevo va cessar el 1988, es pot dir que hi va haver, com a mínim, vuit anys més (o un mínim de tretze, si es comença a comptar a partir de la minúscula llei policial catalana de juliol del 1983) en què la posada en marxa d´una policia autonòmica catalana va anar a càmera lenta.

Una cronologia legislativa publicada per la mateixa Generalitat ho deixa molt clar. Mostra que no hi havia cap passió catalana per crear una policia autonòmica. El poc interès de CDC contrastava amb la voluntat del PSC i del PSUC de potenciar les policies locals, atès que l´esquerra controlava la majoria de grans ciutats. Ha estat en aquestes policies locals, i particularment en les d´ajuntaments comunistes, on van sorgir els que després han passat a dirigir els actuals Mossos.

La iniciativa de Mayor Oreja va ser molt simple. Va manifestar a la part catalana que no podia ser que Euskadi comptés amb l´Ertzantza i que Catalunya no tingués el seu equivalent. Recordi´s que del 1996 al 2000, període en què Oreja va ser ministre de l´ Interior, al PP li calia el suport parlamentari de CiU. Vist des del PP, resultava que CiU no podia ser tractada pitjor que el PNB.

Una iniciativa de Mayor Oreja

Ho exposo exactament com m´ho explica una alta font de CDC, llavors conseller de la Generalitat: va ser per iniciativa de Mayor Oreja que el tema es va moure, com abans s´havia mogut per iniciativa del ministre Barrionuevo, del PSOE. El resultat va ser la llei orgànica espanyola 6/1997, de 15 de desembre del 1997, de transferència de competències de trànsit i circulació a la Generalitat. Es va dur a terme pel procediment insòlit de l´article 150.2 de la Constitució. Això acredita el caràcter sobtat de la mesura. En efecte, havien passat prou anys com per dur-ho a terme com totes les altres transferències.

Poc després la Generalitat va crear el Servei Català de Trànsit i la regió policial de Girona. En canvi, van haver de passar prop de sis anys perquè el Parlament català promulgués (el 15 d´abril del 2003) la llei d´ Ordenació del Sistema de Seguretat Pública de Catalunya. Per part catalana, la marxa continuava sent ben lenta. Malgrat els molts anys passats, semblava que sobre Jordi Pujol encara pesés el llast complicat que va representar l´ordre públic per a la Generalitat republicana. Fos pel que fos, a CiU, en matèria policial, dominava la virginitat intel·lectual. No hi havia idees, ni tampoc acció.

En canvi, des de la mort de Franco, en l´àmbit del comunistes catalans del PSUC ja hi havia qui hi havia reflexionat. Va ser Àngel Abad Silvestre. Havia estat dirigent de CCOO d´arts gràfiques i sobretot un destacat dirigent comunista. Era fill d´un tinent del que aleshores era la «Policia Armada» (després Policia Nacional i ara Cos Nacional de Policia). També havia estat empresonat.

No consta que aquesta digna condició de pres de la dictadura pesés en la seva elecció professional. Però sembla que aquesta síndrome existeix. Referint-se a Miquel Badia ( 1906-1936) que va ser secretari general d´ Ordre Públic i cap de Policia de Catalunya, sota la Generalitat Republicana, el coronel i professor d´història Gabriel Cardona escriu: «Badia estava afectat per una convicció freqüent entre els polítics de segona fila, que han estat llarg temps a la presó: es creia un expert en qüestions policials» (Crònica dels militars catalans: l´aposta republicana, L´ esfera dels llibres, Barcelona, 2006, pàgina 122).

Tot porta a indicar que Abad sabia què volia en matèria policial. Ho tenia infinitament més clar que mai no ho ha tingut Jordi Pujol o ara Joan Saura. Ningú ha marcat tant el que avui és la policia catalana com Abad. Aquest, mai no ha estat un comunista estil gauche divine, ni tan sols tou. Encarna el leninisme pur i dur.

Franco va morir el 1976. El món era molt diferent de com és ara. Llavors, ningú podia preveure que tretze anys després el comunisme desaparegués d´Europa. Precisament s´havia apoderat de la part Est del nostre continent gràcies, en una part cabdal, al control de l´aparell policial dels països ocupats el 1945 per l´Exèrcit Roig. Els comunistes van ser electoralment molt minoritaris i policialment majoritaris. No va ser res de nou ni accidental: el novembre del 1917, els bolxevics de Lenin van aconseguir menys d´un quart dels vots a l´assemblea constituent. Per això, Lenin la va dissoldre per la força. Es va acabar el bròquil i la breu democràcia russa. Tot això, llavors, des del PSUC es defensava de cap a peus. Era el seu model.

Tenint-ho o no tenint-ho al cap, Àngel Abad va decidir dedicar-se al tema policial. No va ser per ganes de fer carrera personal, ni per frivolitat. No és el seu caràcter. Amb tot, Abad tendia més a veure els aspectes polítics del que fos que no pas els professionals. Per aquells que posin la política -en aquest cas una política d´extrema esquerra leninista- per damunt de la professionalitat, això és bo. Els que creguin que la policia ha de ser professional i políticament neutre poden fer la valoració antagònica. Abad va passar a ser contractat com a responsable del servei de la policia municipal de Sabadell, per decisió de l´alcalde el comunista Antoni Farrés. Anys després va guanyar una plaça fixa, malgrat estar afectat per un greu problema motriu. L´oposició va ser inútilment impugnada per un altre candidat. Abad aviat va passar a ser de fet el cap indiscutit d´un nucli de comunistes interessats en el tema policial. Per al nucli del poder policial català actual, encara continua sent el gran referent.

De Sabadell, Àngel Abad va ser contractat com a coordinador de l´àrea de protecció ciutadana de Barcelona. Ja el tornarem a retrobar en un altre capítol d´aquesta sèrie. En aquells anys s´afirmava que s´havia d´apartar els franquistes dels poders fàctics. El sentiment era particularment fort en els ajuntaments de l´entorn de Barcelona, alguns dels quals van passar a mans d´alcaldes comunistes, el 1979. Alguns no tenien res de moderats: un d´aquests alcaldes va anar a prometre el càrrec portant un bust de Lenin. El cop d´ Estat del 23-F (del 1981) va accentuar la importància de controlar políticament les policies locals.

Es va omplir els ajuntaments amb persones de confiança política, sovint per damunt de criteris professionals, en especial en temes, com el policial, en què no hi havia un caliu. Els resultats acrediten, per dir-ho moderadament, que tenir el carnet del PSUC, de CCOO o del PSC no feia nosa. Hi havia una visió de ruptura política i marginació de la professionalitat. Encara dura.

Els dirigents actuals

Avui l´home més important de l´actual aparell policial de la Generalitat és Joan Delort, ben identificat amb l´ideari del PSUC. Membre de CCOO va deixar de ser lampista per esdevenir policia municipal a Barcelona. Va iniciar una carrera fulgurant. Va ser cap de la policia de Sant Feliu de Llobregat, sent alcalde i responsable del PSUC de tot el Baix Llobregat Francesc Baltasar, actual conseller de la Generalitat per Iniciativa. Delort va passar a ser cap de la Policia Municipal de Girona. Actualment és el secretari de Seguretat Pública de Catalunya. La seva identificació política amb Saura és total. Atès que Abad està jubilat, la flama política està en mans de Delort.

Abad, Delort i altres havien començat preconitzant un paper preponderant per a les policies locals. Ara Abad està jubilat i Delort juga a l´enfortiment dels Mossos. Tot va començar a canviar amb l´arribada d´Abad a la Generalitat, després dels Jocs Olímpics del 1992. Ell sabia el que volia.

< Anterior   Següent >
webpolicial » Inici
Go to top of page