Una policia catalana indefinida PDF  | Imprimir |  E-mail
dimecres, 21 març de 2007
Diari de Girona │ Alfons Quintà

El 1983 el Parlament va aprovar una llei de creació de la Policia Autonòmica . Una de les primeres funcions va ser la de vigilar les presons, per iniciativa d´un ministre del PSOE.

Macià Alavedra va ser conseller de Governació entre agost del 1982 i maig del 1986. En aquell període era ministre de l´Interior espanyol José Barrionuevo. Un dia, Barrionuevo va prendre la iniciativa de trucar a Alavedra. Li va dir que necessitava més Guàrdia Civil de la que podia disposar. Va demanar a Alavedra si la Generalitat es podia fer càrrec de la vigilància exterior de les presons. Alavedra li va dir que sí, però que l´Estat havia de pagar-ho.

Així va néixer la primera funció important dels Mossos d´Esquadra i el seu model de finançament. La petició de Barrionuevo es va formalitzar amb una sol·licitud de la representació de l´Estat a la Junta de Seguretat de Catalunya, a inicis del 1984. La font que me n´informa és impecable. Posa en relleu que Jordi Pujol havia pres possessió de la presidència de la Generalitat el 8 de maig del 1980. En prop de quatre anys, em diu, no s´havia fet res respecte les competències policials de la Generalitat, excepte ampliar la vella i minúscula plantilla de la Diputació en 25 agents i acordar una primera promoció de 280 places.

Paral·lelament, Macià Alavedra va nomenar responsable de Seguretat Ciutadana Miquel Sellarès. Es va voler implicar en la creació de la policia catalana persones de diversos horitzons polítics, com Jaume Corbet (llavors regidor socialista de Girona, responsable de la policia local) i Jaume Bosch (regidor del PSUC a Sant Feliu, amb la mateixa competència).

L´aparició dels «Mortadelos»

Paral·lelament va sorgir un estrany muntatge anomenat «els Mortadelos» del qual no he trobat ubicació jurídica. Totes les fonts consultades els defineixen com una espècie de policia paral·lela, centrada en la informació (o la xafarderia) política. Sembla que estava relacionada amb el servei d´ordre de CDC. Es pot comparar amb el gaullista SAC ( Service d´Action Civique) que va existir entre 1960 i 1981, si bé aquest tenia existència jurídica. També permet recordar els «escamots» dels anys trenta, lligats a Estat Català i a la persona de Josep Dencàs (1900-1966), conseller de Governació i promotor del cop de força del 6 d´octubre del 1934.

Sellarès va ser cessat per unes manifestacions que no tenien a veure amb la seva funció de seguretat. Va ser substituït per l´aparellador Lluís Renau Folch, que no tenia experiència en el terreny estricte de la policia o de la seguretat.

El 30 de juny del 1983, el Parlament de Catalunya aprova amb gran rapidesa una «Llei per la qual es crea la policia autonòmica de la Generalitat de Catalunya».

Té un sol article, molt breu, pel qual s´atribueixen a aquella nova policia «funcions de protecció de les persones i els béns, de manteniment de l´ordre públic i de vigilància i protecció dels edificis o les instal·lacions de la Generalitat». Era impossible una major modèstia i una més clara manca d´ambició. S´hi afegia una disposició addicional, encara més breu per la qual es determinava que «els cos dels Mossos d´Esquadra de la Generalitat és el nucli inicial de la policia autonòmica».

Aquesta disposició obeïa al fet que el 1983 els socialistes i els comunistes ja feia temps que s´estaven dedicant a canviar i dominar les policies locals de les grans ciutats, de les quals controlaven els ajuntaments. És un tema que serà tractat àmpliament dins aquesta sèrie.

Jordi Pujol continuava sense estar interessat en la creació d´una policia catalana. Ell hi pensava molt poc i entorn seu hi havia idees ( o cabòries) d´allò més diveres. Hi va haver qui va defensar crear una «Guàrdia Civil catalana» (expressió usada per una font). Es tractava de potenciar els guardes forestals, que havien estat transferits a la Generalitat. Se´ls volia dotar d´armes llargues i, em diu una font, es van posar uns llums intermitents en el sostre d´alguns cotxes. Eren d´un color no reglamentari i van haver de ser retirats. Va ser força ridícul.

Una font que en aquells anys era molt propera a Jordi Pujol em diu que aquest «no va intentar mai entendre que hi havia d´haver prèviament una definició del model policial que es volia instituir. Quedava bé dir que tradicionalment a Espanya el poder l´ha encarnat la Guàrdia Civil i l´inspector d´Hisenda, però crear alternatives requeria una visió que Pujol no tenia. De fet, Pujol mai no ha cregut en models moderns i funcionals, de la mateixa manera que ha menyspreat les qüestions de finançament. Sovint ha practicat allò de "peix al cove", però altres vegades no ho ha fet. El que sempre ha tingut clar ha estat voler gaudir del màxim poder personal i com influir en les eleccions. La veritat és que no hi havia una demanda popular respecte a una policia catalana. L´ordre públic en mans de l´Estat ja donava un resultat molt acceptable. Els problemes greus han arribat ara».

L´aparició dels Mossos d´Esquadra guardant presons no va satisfer tothom. El governador civil de Barcelona, Ferran Cardenal, i el delegat del govern a Catalunya, Francesc Martí Jusmet, hi van posar moltes traves. Fonts de CDC els consideren responsables d´articles apareguts en la premsa en contra de la creació d´una policia autonòmica.

El juliol del 1988, Pujol designa conseller de Governació Josep Gomis. Procedia del franquisme i fins aquell moment havia estat president de la Diputació de Tarragona. Pujol el va nomenar perquè, dins de CDC, Gomis s´oposava a la desaparició de les diputacions. Pujol creia que nomenant-lo s´acabaria aquella oposició. Aleshores, Pujol volia fer desaparèixer les diputacions però després ho va deixar de banda.

Les crítiques a Josep Gomis

Pel seu passat franquista, Gomis va ser molt criticat. Aquesta pot ser una raó pel nomenament, a finals del 1988, de Jesús Maria Rodés com a director de l´Escola de Policia de Catalunya, creada a finals del 1985. Rodés era un vell militant del PSUC. A finals dels seixanta, havia format part d´un important ens intern dels partit dels comunistes catalans, la Comissió d´Educació i Estudi del PSUC, un organisme tan important i tan clandestí (com tot el partit) que molts militants del PSUC ni en coneixien l´existència. En aquella comissió també hi militava Àngel Abad Silvestre, de qui n´haurem de parlar, per ser persona clau en la concepció de l´actual policia catalana. Rodés i Abad havien estat detinguts junts el 1969. Va ser una caiguda molt greu. Fins i tot un dels màxims dirigents del PSUC a l´interior, Manuel Sacristán Luzón (1925-1985) va haver de passar a la clandestinitat.

Sense considerar el paper jugat per Abad i Rodés no seria possible entendre l´actual policia autonòmica. Curiosament, tots dos van dur a terme funcions claus en una Generalitat convergent i en un tema tan delicat com la creació d´una força policial. Sense ells, i particularment sense Abad, la policia catalana seria una altra cosa, encara que costa imaginar què.

Els dos personatges eren i són molt diferents. Abad és un comunista pur i dur. Es va proposar marcar políticament la nova policia i ho va assolir. No té res de frívol ni tampoc sembla que busqués el benefici personal, sinó el polític.

Rodés és una altra cosa. Les anècdotes de diguem-ne broc gros administratiu pel que fa a la gestió de l´Escola són molt abundants. Va ser director de l´Escola des del 1988 al 1994. Posteriorment, la Sindicatura de Comptes va trobar «un cúmul d´irregularitats en la gestió de l´Escola de Policia de Catalunya, durant els anys 1992 i 1993, segons un informe (oficial) de fiscalització d´ambdós exercicis». És un tema que, més que un article, mereixeria un llibre.

Fins a l´arribada a la presidència del Govern espanyol de José Maria Aznar (maig del 1996), no es va fer gran cosa en el tema policial català. Per exemple, no va ser fins al novembre del 1995 que no es va aprovar el reglament interior d´aquella escola. De fet, el més important que estava succeint era l´avenç de les idees d´Àngel Abad en l´àmbit de Generalitat, on des de finals del 1992 o inicis del 1993 (ha estat impossible esbrinar-ho) Abad ocupava un lloc discret, com a assessor de la Conselleria de Governació. En realitat, era un personatge clau perquè es tractava d´una qüestió en la qual CDC i Pujol anaven a la deriva. Sense ningú que li fes competència, Abad imposava les seves idees i preparava els seus homes.

< Anterior   Següent >
webpolicial » Inici arrow Funció pública i Seg. laboral arrow Una policia catalana indefinida
Go to top of page