El substrat històric en l´ordre públic català PDF  | Imprimir |  E-mail
dimecres, 21 març de 2007
Diari de Girona │ Alfons Quintà

És impossible explicar com s´ha arribat a l´actual situació de la seguretat pública catalana sense tenir en compte el paper clau del PSUC en el lent procés de creació de la policia autonòmica. Ho va afavorir la por inicial per part de CiU respecte a l´assumpció de competències policials Era una por que tenia un fonament històric. Atès que estem obligats a parlar de comunisme, més val començar pel broc gros, citant Karl Marx. Aquest, en el seu famós llibre El divuit Brumari de Louis Bonaparte comença escrivint: «Tots els esdeveniments i els personatges de la història apareixen dues vegades. La primera com una tragèdia, la segona com una farsa».

Generalitat republicana

Amb els matisos que es vulgui, en la transferència de les competències d´ordre públic a la Generalitat republicana hi va haver una part de tragèdia. En canvi, ara en la Conselleria d´ Interior, molt marcada ideològicament per esquemes de control polític i social del passat, hi ha una bona dosi de farsa.

La Guerra Civil va ser una gran tragèdia, filla d´un munt de petites tragèdies. Entre aquestes últimes -inferiors en gravetat a les maldats del feixisme espanyol- cal destacar que la Generalitat republicana va cometre moltes equivocacions en matèria d´ordre públic. Aquelles errades van culminar en el 6 d´octubre del 1934.

La Generalitat republicana, va tenir una política policial i d´ordre públic erràtica. Ja mort Franco, en el catalanisme hi havia un mal regust, respecte a l´ordre públic, degut a aquell substrat històric. Josep Tarradellas ho va expressar moltes vegades. Deliberadament no va reclamar res en el terreny de l´ordre públic, malgrat que en algun moment del seu exili, com en una conversa amb Josep Fornas del 28 de setembre del 1965, semblava que volia reivindicar els seus inicis polítics, en què va voler intervenir molt aviat en el tema de l´ordre públic.

En vaig poder parlar conjuntament amb Tarradellas i el que havia estat el Comissari General d´Ordre Públic, el coronel Frederic Escofet (1898-1987) en un llarg sopar en el desaparegut restaurant L´Échanson de Perpinyà, quan Tarradellas encara no havia retornat. Ambdós eren partidaris d´anar en compte i evitar errors del passat. Recordaven com, en els anys trenta, es va produir un greu enfrontament entre judicatura i policia catalana. El comissari general d´ Ordre Públic de la Generalitat, llavors Miquel Badia, va arribar a detenir personalment el fiscal Sancho, a la seu de l´Audiència Provincial, en el marc del procés contra l´advocat Josep Maria Xammar. Faltaven poques setmanes pel 6 d´octubre del 1934.

Afectat per aquell tipus de mals records, Jordi Pujol parlava poc de les competències en el terreny de l´ordre públic. Ho feia amb la boca gens oberta i amb mals records al cap. Sense gaire o gens de reflexió, però pesant-hi aquells mals records, el procés estatutari dels anys setanta va anar per un camí antagònic del propi dels temps de la República. En els anys trenta s´havia optat per transferir les competències en matèria d´ordre públic a la Generalitat (si bé creant una Junta de Seguretat mixta) assegurant que continuarien igual els cossos de l´ Estat i que els seus comandament serien militars professionals. El que es transferia era l´autoritat. A la vegada es van potenciar modestament els Mossos d´ Esquadra, que van deixar de ser exclusius de la província de Barcelona.

Ara, en canvi, amb l´Estatut del 1979 es va optar per un model de substitució, és a dir per pràcticament retirar de Catalunya la Guàrdia Civil i la Policia Nacional, exceptuades funcions concretes: DNI, passaports, control de fronteres i de costes, etcètera. S´ha preferit un model més arriscat que, de fet, ha deixat el territori menys protegit. A la vegada, s´ha oblidat que la formació d´un bon policia requereix molts anys i l´existència prèvia d´un model professional i modern, antagònic del sorgit a la Generalitat. En aquest model de fet aviat s´arriba al responsable polític, situat en uns paràmetres polítics estrets i minoritaris en la societat.

Poc després de ser elegit president de la Generalitat, el 1980, però quan encara no havia pres possessió, Jordi Pujol va trucar-me personalment -és a dir sense cap secretària pel mig- a casa meva, un matí, molt aviat. Va dir-me que volia veure´m. Em va convidar a sopar al seu despatx particular del passeig de Gràcia, al costat de Banca Catalana i sobre el llavors cinema Savoy.

Els criteris dins de CiU

Em va voler parlar de dos temes. Un era la creació de la TV de la Generalitat i l´altra el de les competències en matèria d´ordre públic. Del primer, li vaig dir, com ja ho havia fet amb Josep Tarradellas, que no volia ni parlar-ne, perquè no volia implicar-m´hi, en cap grau. Malauradament, ell va continuar insistint periòdicament i dos anys després vaig cometre el meu pitjor error professional, en dir-li que si. És la veritat, neta, pelada i, a més, del tot demostrable. Qui en doni una altra versió menteix, com puc acreditar. Respecte a l´ordre públic em va manifestar el seu sentiment de temença i de diguem-ne mal record històric. Coincidia amb el que m´havia explicat manta vegades Josep Tarradellas, a Saint Martin le Beau i a la Casa dels Canonges.

Pujol va parlar-me críticament de criteris que hi havia dins el seu partit. No va citar-me cap nom, si bé no vaig tenir dubte respecte a qui es referia. Pujol era més, diguem-ne, conservador.

Com faria aquell que té un deure a fer i no sap com sortir-se´n, Pujol va dir-me que havia de designar la part catalana de la Junta de Seguretat de Catalunya i no veia a qui hi podia nomenar. També li vaig dir que personalment jo tampoc tenia cap ambició en aquest camp.

Però em va demanar que l´ajudés. D´entrada, li vaig donar el nom d´una persona que ell ni sabia qui era: Joan Córdoba Roda, catedràtic de Dret Penal. Vam quedar per retrobar-nos aviat. L´endemà mateix, vaig informar per escrit d´aquell sopar i del seu contingut el director del diari on treballava. El primer cap de setmana ho vaig explicar a Juli Busquets Bragulat, llavors diputat socialista, abans pare de la Unió Militar Democràtica i sempre un gran amic meu.

A en Juli li vaig demanar que no en parlés a ningú, límit que segur que va complir. Li vaig demanar noms de càrrecs policials de confiança democràtica (érem el 1980) per facilitar-los a Pujol. Em va donar el nom d´un comandant de la llavors relativament recent Policia Nacional, creada el desembre del 1978. Provenia dels «grisos» però era clarament antifranquista. El coneixia dels temps de la UMD, autodissolta el 1977, on ell havia militat. Aviat vam sopar tots tres sols -Pujol, el comandant i jo- en el mateix despatx del passeig de Gràcia.

Al comandant ( que encara és viu i pot acreditar-ho) i a mi ens va semblar que Pujol no tenia cap pressa i encara menys idees realistes respecte a com havia de ser la policia catalana acabada d´esbossar per damunt en l´ Estatut d´Autonomia de l´any anterior, 1979. Vam quedar convençuts que Pujol volia deixar el tema a un calaix.

El primer conseller de Governació de Pujol va ser el gironí Joan Vidal i Gayolà. Va resultar ser un desastre integral. En un consell executiu va explicar com havia fallit en l´intent de trobar una armilla antibales per als consellers. Hi va perdre la vida un pobre porc amb qui s´havia fet la prova, mort d´un tret d´un mosso. Irònicament, Ramon Trias Fargas li va dir: «Vidal us hem perdut la confiança: podíem haver acabat com el porc». A continuació, Vidal va trobar una cartera per als consellers que, deia ell, podia parar les bales. Ai, Déu meu.

Per intentar aclarir la reiterada lentitud, amanida d´ineficàcia, de la Generalitat sota Jordi Pujol, en el tema de la creació d´una policia catalana, he parlat amb un bon grapat de les persones que van ser consellers de la Generalitat, en aquest camp. El balanç és dolent.

Una manca de reflexió

«A Pujol -em diu un seu exconseller de Governació- el tema no l´interessava. No hi havia manera de parlar-n´hi. No volia fer res. Quan es produïa un gest era fruit per les circumstàncies, com quan vas al dentista perquè saps que ja fa un any que no hi has anat. Mai ho fas per gust. A Pujol l´interessava només el seu poder personal. Com a fets complementaris li agradava inaugurar obres i fer viatges. Treballava moltes hores però superficialment i intuïtivament. En el tema dels mossos hagués calgut fer una reflexió de fons, que sempre va evitar, deliberadament».

Mentrestant, en un altre sector polític hi havia qui s´estava preparant per copar tot el món de la seguretat ciutadana. Un sector del PSUC veia que des dels ajuntaments s´havia de començar a obrar. Començaven moltes carreres fulgurants per part de persones que, anys abans, ningú hauria pensat que poguessin apoderar-se de la direcció real i efectiva del futur món policial català. Costa de creure que des de CiU ningú ho vegés. Però eren anys en què el pujolisme feia pinça amb el PSUC, un dia si i l´altre també, en contra dels socialistes. Ha acabat guanyant una meitat d´aquella pinça.

< Anterior   Següent >
webpolicial » Inici arrow Funció pública i Seg. laboral arrow El substrat històric en l´ordre públic català
Go to top of page