La porta de darrera PDF  | Imprimir |  E-mail
dimarts, 06 març de 2007
Opinió │ Evaristo Camacho

L'autor, mosso d'esquadra, explica com ha canviat la seva vida en un segon, i com l'afecta que no estigui regulada la segona activitat així com el tractament poc humà de la subdirecció de recursos humans.

ImageQuan li vaig dir al doctor que hem digués la veritat jo ja la sabia, però tenia encara una il·lusa esperança a la que m'aferrava. Vaig saber per fi que m'anaven a amputar el braç esquerre per damunt del colze, que hi havia infecció i que la meva vida perillava. Són indescriptibles les emocions i sentiments que passen pel teu cap en un moment així...

Jo només em mirava la meva ma esquerra mentre hem pujaven a quiròfan, com acomiadant-me, dient adéu a la meva vida fins ara, amb una por terrible pel demà, pel meu futur. I així hem vaig dormir, totalment envaït per un sentiment de derrota tan intens que hem feia mal a l'ànima.

Van lluitar molt pel meu braç, me'l van “reconstruir” i el van aguantar nou dies des de l'accident. Mentre que la meva moto pràcticament va quedar intacta jo vaig anar contra la tanca de l'autopista i me'l vaig destrossar. No recordo absolutament res, ni tan sols haver-me aixecat del llit per anar a treballar, i això que vaig estar conscient fins arribar a l'hospital, segons m'han dit.

Crec que sóc una persona forta, tinc moltes ganes de fer coses i no vull aturar-me, no vull que això em freni. La meva dona , la família, els amics, companys de feina... tots han estat al meu costat, potser no m'hauria aixecat sense ells. Sobretot gràcies a la meva dona, que mai ha deixat que defalleixi. La mateixa que em va donar suport en l'aventura de fer-me Mosso d'Esquadra i va compartir amb mi tantes il·lusions i nervis quan vaig aprovar i vaig fer l'acadèmia i que, a pesar de que treballàvem junts i m'allunyava d'ella, volia que millorés i em sentís realitzat.

Tots m'encoratjaven i em deien que segur que encara podia fer moltes coses dins dels Mossos, que evidentment no estaria al carrer, però que hi havia molts llocs en els que podia ser útil: oficines de planificació, de denuncies, de suport, sales de comunicacions, informàtica, laboratoris... I vaig creure en ells, vaig creure en el que em deia en el sentit comú. Fins que he topat amb el mur de l'Administració de la Generalitat.

Vaig concertar una entrevista al poc temps de sortir de l'hospital amb una de les caps de recursos humans de Mossos, a la que també va assistir el meu cap d'àrea, perquè volia saber què m'esperava, perquè havia sentit moltes coses i volia no creure-les. Però em diuen que si finalment la Seguretat Social (l'INSS) determina que la meva invalidesa es total, com és bastant previsible, no tinc cabuda al cos. Per a res. Que no s'ha creat un reglament que desenvolupi la Llei 10/94 sobre matèria de 2ª Activitat per al cos de Mossos i que hi ha un buit legal. Així que interpreten (a la seva manera) literalment el que diu l'INSS sobre el que és una invalidesa total: “la que inhabilita al trabajador para la realización de todas o de las fundamentales tareas de dicha profesión, siempre que pueda dedicarse a otra distinta”. Però que em quedaré amb el 55% del meu sou fora del cos i hauré de treballar en una altra cosa.

I jo li explico que ha estat un accident laboral i que dins d'un cos com el de Mossos, amb tantes i diferents tasques com existeixen, és increïble que no hi hagi cap lloc per a gent com jo. Que evidentment jo estava al carrer i m'hauria de dedicar a una altra cosa distinta, per què havia d'ésser fora dels Mossos si allà dins ja ho tenia? Li vaig dir que sabia que hi havia un company en cadira de rodes a una sala de comunicacions i em va contestar que aquest s'havia beneficiat de la sentencia que va obligar a la Generalitat a fer-se càrrec d'un altre company que també va quedar en cadira de rodes per haver rebut un tret a l'esquena a l'any de pràctiques (el famós cas de Brito i Picatoste). I és que resulta que la Generalitat, com tots segurament recordeu, a aquest últim company, va tenir la poca vergonya de comunicar-li després de l'incident que havia suspès les pràctiques! Menys mal que el jutge va estar a l'alçada. Però clar, només beneficiava a mossos en pràctiques, a la resta no (??). I, a més, va ser un moment polític, pel fet i la situació, en que segurament no interessava donar mala imatge dels Mossos d'Esquadra.

Poseu-vos en la meva pell i penseu com vaig sortir d'aquella entrevista.

Sembla mentida, veritat? Doncs és molt real i jo, i molta gent com jo, voldria que això no s'ho trobi ningú més.

Ara continuu de baixa, fent rehabilitació, i sóc un dels seus afiliats que contempla estupefacte com part del nostre col·lectiu rebutja l'últim acord bàsicament pels diners (que no són pocs). Us ho dic perquè jo em vaig prendre com un triomf el fet de treure-li a l'administració el començar a negociar temes com el de la 2ª activitat. Que potser ningú no se n'adona de la importància d'això? T'has de trobar en la meva situació per adonar-te'n?

Portem dotze anys des que va entrar en vigor la Llei 10/94 i encara no tenim reglamentats temes cabdals com la segona activitat, jubilacions, incompatibilitats, prevenció de riscos laborals... i només pensem en els diners? En començar la casa per la teulada?

Pensem en els diners que guanyen els altres, és lògic, però sabeu que en una situació com la meva un membre del C.N.P. es jubilaria amb un sou, més o menys, d'un 200%? Sabeu que un membre de Bombers en una situació com la meva podria passar a 2ª activitat cobrant el 100% del seu sou més el 55% de paga d'invalidesa (155%) ?

Penseu que si alguna vegada us passa alguna cosa treballant, com m'ha passat a mi, teniu el cul en l'aire, us poden fer fora del cos per la porta de darrere, amb una etiqueta enganxada a l'esquena que posi “tarat”.

Mediteu-lo. Què és el més important?

< Anterior   Següent >
webpolicial » Inici
Go to top of page