D'"urbanos", grans superfícies i models policials PDF  | Imprimir |  E-mail
dilluns, 15 gener de 2007
Opinió│ Francesc Rojo i Agustí Vehí

Article publicat a El Punt el juliol de 2001. Tot i el temps transcorregut, l'escrit té encara plena vigència i recull la idiosincràsia de la pretesa “Policia de Catalunya” i com veia Agustí Vehí la construcció del nou model de seguretat de Catalunya

ImageQualsevol persona mínimament informada ha percebut que darrerament, i en més o menys mesura, tot allò que fa referència a la seguretat pública està patint uns canvis que, avui per avui, només podem dir amb certesa que són, per un costat, estructurals i, per un altre i conseqüència d’això, destinats a dibuixar una geografia de la seguretat radicalment diferent a la que coneixem.

També podem dir, i amb el risc que comporta qualsevol generalització, que la nova situació que es planteja ve definida per un sentit intens de la violència i pel despreci a les més elementals normes de convivència pel que fa a la inseguretat de baixa intensitat i, en tot allò que fa referència a l’alta delinqüència, per uns graus d’organització i d’internacionalització importants. Un seguit de factors també prou coneguts arrodoneixen la qüestió: les conseqüències de les profundes diferenciacions socials, la febre del consumisme, els moviments de població del sud o de l’est, el mercat de treball, l’urbanisme dur, la soletat o la mateixa violència ambient d’una societat que cavalca sobre el buit enmig d’un món que no es precisament un exemple a seguir en termes d’humanitat, de solidaritat, d’humanisme i de progrés humà.

Tota aquesta realitat de la seguretat pública s’ha de gestionar des de la policia pública, sense oblidar un dels aspectes que es deriva de les característiques que proposavem per definir la nova inseguretat: ens referim al complexe món de la seguretat privada. Però no és d’ella de la que volem parlar avui; tornem doncs al que ens ocupava.

Serem capaços de definir, per començar, quin és l’estat exacte de l’organització de la seguretat pública ara i aqui? Es francament difícil. Primer de tot per estar vivint un moment històric difícil de repetir: el model d’estat dissenyat en el segle XIX, i que va generar el seu propi sistema de seguretat basat en el centralisme, el militarisme i el conservadurisme, s’ha trencat, ni que sigui sobre el paper, i d’aquest trencament, de vegades només teòric, ha sorgit un nou model d’estat i un nou sistema de seguretat, de vegades també només teòric, que, en essència, està basat en tres nivells, central, autonòmic i local, corresponent a cada nivell una realitat policial diferent, amb unes funcions teòriques ben clares. Una primera cosa a dir, doncs, és que vivim instal.lats en la teoria.

Però també vivim instal.lats en la desorientació: a nosaltres ens està tocant construir, no des de la teoria sinó des de la realitat, el nou model el qual, impecable sobre el paper, es revela en la vida quotidiana molt esquerp, de mal pelar. Falla el model, fallem les persones? Tots som sincerament conscients que estem construint una cosa nova, sense referents i que ens cal molt de diàleg, molta paciència? Estem realment fent una cosa nova o només repetim privil.legis, comportaments i situacions conegudes, velles, en blanc i negre, però canviant, això si, noms i uniformes? No ho sabem, honradament. De fet aquest article només vol ser, com sempre que prenen la ploma i sortim als diaris, un prec per una reflexió pública, serena, lúcida, sobre un cosa amb la qual no es pot frivolitzar: la seguretat de tots.

De tots, hem dit. També vivim instal.lats en la desconfiança amb la que ens mira la societat a la que servim. Què volen de nosaltres exactament els ciutadans? Assumeix realment la societat civil el paper de la seva policia i, més encara, diu públicament que espera d’ella i ho fa fòra de les discussions dels partits, directament, sortint del joc artificial de les necessitats i de les postures parlamentàries? Ens hem tret tots plegats del nostre imaginari col.lectiu el que pensàvem de la policia de la dictadura o encara en sóm esclaus? Comprenem la policia des de criteris nous o utilitzem els vells? Sembla que, actui com actui, la policia quasi bé sempre ho fa malament, tard, o massa aviat; és excessivament tova o utilitza criteris feixistes. Els fets, les infraccions són reals, objectives; els danys que causen els infractors són visibles i tenen el seu preu, personal o econòmic, però a l’hora d’opinar sobre les actuacions al carrer de la policia no primen les infraccions d’uns i els imperatius legals que obliguen als altres a actuar: la norma principal per valorar els serveis i els operatius policials és el nivell administratiu amb el qual té relacions l’opinador, quins interessos personals públics o privats es tenen, el paper ideològic que a cadascú li toca, el joc silenciós d’interessos de les diferents institucions a cada moment, etc... Mai, com passa a la majoria dels països del nostre entorn, les actuacions policials tenen altre criteri de valoració que els fets als quals s’enfronta o vol evitar, dins, per damunt de tot, del més exquisit imperi de la llei.

Sabem molt bé, de fet és la nostra feina, les contradiccions personals i socials que la tasca policial comporta; no és un camp còmode, no ho ha estat mai. Podria, la societat, dir-nos què vol i fer-ho des del sentit comú i del seny, sense posicionaments estereotipiats, analitzant cada situació amb la maduresa i la calma que una cosa tan seriosa demana?

En definitiva, és obvi que tenim una mala peça al teler: en el mateix moment en que la inseguretat està canviant profundament, el nou sistema de seguretat pública està vivint el seu instant més crític i delicat; és a dir, a les portes del desplegament a les comarques de Barcelona, a punt de començar a implementar el nou model en el territori més complexe i delicat que tindrà, sense que, francament, en els territoris on ja funciona es pugui dir que ho faci a plena satisfacció. Recordem que les paraules que hem utilitzat fins ara són teoria, desorientació i desconfiança. El futur, doncs, no sembla massa clar: ja ho diem a l’Empordà de manera indígena i sense normalitzar: pocanempabé!

Som conscients que tot això ho diuen dos técnics en seguretat pública dels més petits, dos guàrdies urbans perduts en el territori; probablement més d’un de Vostés ha pensat, o està a punt de fer-ho: què han de dir si no són mossos? Però us volem girar l’argument: precisament per què sóm els més petits sóm els que patim més les conseqüències de tot el què dèiem: quin paper ens resta, ens toca, als ajuntaments. Cal que siguem, ho ja ho sóm?, una mena de calaix de sastre sense cap competència i amb totes alhora? Es obvi que a les policies locals hi ha malestar; que no estem massa d’acord amb el que veiem. El problema és que això no sembla preocupar a ningú.

Ens diràn, dels àmbits de la policia de la Generalitat, que això no és possible; que tot està escrit i ben escrit en els convenis del desplegament, signats entre la conselleria i els diferents ajuntaments, i és cert. El que no diu la lletra dels convenis és el tractament unificat, en la pràctica, que reben tots els ajuntaments, sense cap sensibilitat per les particularitats i la diversitat, la costum i la tradició de cada lloc; com tampoc parlen del gran moviment de personal de les comissaries, resultat del qual és un desconeixement absolut del territori i de les persones; del tarannà igual i distant de mossos i comandaments que deixa veure moltes hores d’aula i técniques postmodernes i molt poques hores de contacte, i paciència, amb la població. Podríem parlar de falta de sensibilitat institucional? De falta de sensibilitat professional? De falta de compartir informacions, dades...?

Tampoc diuen res de l’abandó d’uns serveis de seguretat pública petits i quotidians, que no reporten res de cara a l’opinió pública, i la dedicació dels efectius a llargues investigacions de les de primera plana. Què podem pensar des dels ajuntaments quan llegim al Conseller d’Interior afirmant que els seus homes es dedicaran a tasques d’alta policia, en principi pròpies d’altres cossos, i a l’hora de la veritat haver de fer feines de la comissaria local per falta d’efectius? I fer-ho amb mitjans minsos i escassos: recordem que la majoria dels ajuntaments van congelar les plantilles de les seves policies locals en espera del desplegament que havia de resoldre totes les coses i que, en realitat, i en paraules que no són nostres, no ha fet altra cosa que canviar-ho tot per a què tot continui igual.

De manera que, en conjunt, el moment actual és molt confús, tan confús com el model policial vigent, el qual, segurament, no és, ni de bon tros, el millor que podriem tenir, ni que sigui en termes de malbaratament d’efectius i de mitjans, d’experiència i de coneixement. Des de les guàrdies urbanes no renunciem a res; ni cap govern municipal tampoc: només demanem tenir les coses clares. Saber quines missions tenim i dedicar-nos a la nostra feina amb tranquil.litat i dedicació, un cop hem pagat, tots plegats, la novetat d’aquesta cosa que es coneix com a policia de Catalunya i que, a les alçades que estem, ningú sap exactament què vol dir. Però també anyorem, necessitem, que la societat opini, digui la seva. Seria molt demanar un gran diàleg sobre el model de policia que volem? Una gran discussió que vagi més enllà dels programes actuals dels partits, tant diferents quan governen a quan estan a l’oposició; un debat viu, amb técnics, amb la societat, amb els representants polítics... amb tothom. Des de la Conselleria es podria fer; però no es fa i ara, a mig camí, ja sabem el suficient de com va l’assumpte, què cal millorar i què rectificar. Tothom sap que el model no va, però seguim endavant jugant-nos el futur de la seguretat a casa nostra. Per això parlàvem de malestar a les policies locals.

Probablement, segur, cal collar el matxo al carro i anar a Canadà, a visitar les instal.lacions de l’FBI i a plaça, a comprar en els més llustrosos mercats policials del món; però probablement també el més assenyat hauría estat escoltar la gent de casa primer, dialogar sense presses i construir entre tots un model policial en el qual ningú es sentís estrany, com convidat a un dinar que no toca, i que, per damunt de tot, un model que funcionés. Els professionals de les policies locals d’aquest pais no volem pas res que no ens pertoqui ni, per descomptat, volem fer feines per a les quals ni tenim formació ni material; només volem ser tractats com a professionals i, si fos possible i no signifiqués un greu desgavell, ser escoltats en el moment de pendre decisions técniques importants. De fet, i vostés perdonin, nosaltres quan tot això de les grans superfícies va començar, ja teníem la botigueta oberta i ens hi guanyàvem la vida.

Francesc Rojo i Ratera, Intendent en Cap de la Policia Local de Figueres.
Agustí Vehí i Castelló, Sotsinspector de la Policia Local de Figueres.


comments powered by Disqus
< Anterior   Següent >
webpolicial » Inici
Go to top of page