Un guàrdia urbà salvarà 400 vides PDF  | Imprimir |  E-mail
diumenge, 24 desembre de 2006
Redacció │ Barcelona

ImageEn un article de Pere Navarro publicat a El Periòdico, rendeix homenatge a qui avui és cap de l'acreditada unitat d'accidents de la Guàrdia Urbana de Barcelona. El policia local Manuel Haro es va adonar fa cinc anys que els retrovisors dels camions no deixaven veure els usuaris de la via que tenien al costat.

Avui la seva idea forma part de l'agenda de la Unió Europea, que obligarà a canviar els miralls. La mesura costarà uns 150 euros per camió i salvarà la vida de 400 persones a l'any.

PERE NAVARRO: És possible reduir els morts a la carretera. La història que explica el director de Trànsit ho demostra.

Aquesta és una història senzilla que comença a Barcelona el 2001 i s'acaba el 12 de desembre passat en un Consell de Ministres de Transports de la Unió Europea. Com les faules de Lafontaine, aquesta història deixa missatge.

A principis del 2001 a l'Ajuntament de Barcelona hi havia una comissió que es dedicava a estudiar els accidents de trànsit amb víctimes que s'estaven produint a la ciutat. Hi assistia un guàrdia urbà que es deia Manuel Haro a qui li havien encarregat aquesta feina, que ningú volia fer perquè semblava una cosa poc útil o brillant. El guàrdia venia sol, amb la carpeta plena de papers, i explicava als escèptics enginyers que l'escoltaven les raons que, en la seva modesta opinió, hi podia haver darrere de cada accident mortal. També ens parlava de les víctimes, de l'edat que tenien i del drama personal i familiar que hi havia darrere de cada sinistre.

Ens explicava que els miralls retrovisors dels camions no estaven perfectament dissenyats, que no funcionaven bé, que tenien un angle mort que no els deixava veure els ciclomotors que tenien al costat i que això, en una ciutat plena de motos com Barcelona, era un problema mortal.

Argumentava que s'estaven repetint els accidents causats pels conductors de vehicles pesants que no advertien la presència d'altres usuaris de la via. Aquests sinistres sempre tenien lloc a les interseccions o les cruïlles del carrer just quan el camió iniciava el gir. Les víctimes acostumaven a ser els usuaris més vulnerables. És a dir, vianants, ciclistes i motoristes.

ELS CAMIONERS, NO CULPABLES

Recordo molt bé que aquella història ens va impactar perquè els conductors dels camions no en tenien cap culpa ja que no podien adonar-se de la presència de les víctimes. A més a més, intentar canviar els miralls retrovisors dels camions que es fabriquen i circulen per les carreteres de tot Europa era un problema que, més que difícil, es considerava d'impossible solució des d'aquell modest grup de treball.

Van passar els anys fins que algú, que havia assistit a aquelles petites reunions, va tenir la coincidència de formar part d'un grup de treball de la Comissió Europea sobre accions que s'havien de portar a terme per aconseguir l'ambiciós objectiu de reduir les víctimes mortals en un 50% fins al 2010. Allà va explicar el que passava a Barcelona. Contra tot pronòstic, ens van escoltar amb interès, ens van fer cas i fins i tot van constituir un grup de treball d'experts amb l'objectiu de fer front al problema.

Contra tot pronòstic, el grup de treball va funcionar, ens va donar la raó i va elaborar un projecte de recomanacions sobre miralls retrovisors als vehicles pesants. Contra tot pronòstic, el document de recomanacions va ser pres seriosament i es va transformar en un projecte de directiva del Parlament Europeu i del Consell relativa a l'adaptació dels retrovisors dels vehicles pesants destinats al transport de mercaderies. Contra tot pronòstic, aquella directiva va ser aprovada el 12 de desembre passat en la reunió de ministres de Transports.

MISÈRIES DEL SISTEMA

No explicaré les resistències d'alguns fabricants o d'algunes associacions de transportistes a una mesura que consideraven innecessària i que n'agreujava els costos perquè forma part de les misèries del sistema. El que sí que val la pena és destacar que en la introducció d'aquesta directiva s'assegura que, amb la implantació de la mesura, se salvaran 400 vides cada any a Europa. O sigui, 1.200 persones en els tres anys que queden fins al 2010. El cost no superarà els 100 o 150 euros per instal.lació. Serveixi aquesta petita història com a homenatge a aquell guàrdia urbà que amb la seva tasca i la seva perseverança va posar en marxa un procés que salvarà tantes vides a tot Europa.

Serveixi aquesta petita història com a reconeixement al treball discret i anònim de tantes i tantes persones que, sense pretendre-ho ni saber-ho, ajuden a construir un futur millor.

< Anterior   Següent >
webpolicial » Inici
Go to top of page