Aspirants a policia i aspiracions polítiques PDF  | Imprimir |  E-mail
dissabte, 27 maig de 2006
Editorial │ Víctor Argelaguet

En les edicions d’avui de molts diaris es fa referència a la suposada prohibició que agents en pràctiques patrullin sols durant el seu primer any d’exercici professional. Més enllà que estigui regulat, està clar que seria de sentit comú que fos així. Si més no, la realitat és que els compromisos polítics de desplegament de la policia de la Generalitat han fet que en moltes comissaries i casas cuartel catalanes els aspirants a policia hagin de patrullar sols, sense el necessari recolzament i amb condicions horàries i volum de treball impropis per a agents que es troben formant-se i finalitzant el seu procediment selectiu.

És un clam en el si dels Mossos d’Esquadra que per raons tècniques i professionals el desplegament s’hauria d’aturar, per acabar amb el dèficit d’efectius al territori ja assumit i per revisar amb deteniment el model de policia de Catalunya i el servei que es vol oferir a la ciutadania. El més greu però, és que els responsables d’Interior són plenament conscients d’aquestes mancances i que no prenen decisions en un altre sentit. Condueixen la locomotora a tot gas sabent que a pocs quilometres ja no hi ha via.

El peatge d’aquesta circumstància no pot ser desenvolupar el model de policia per interessos estrictament electorals i amb una forta improvisació en comptes d’idear la institució en clau de servei públic exclusivament. En 25 anys els polítics del nostre país han estat incapaços de crear un model eficaç i sostenible de policia. Incapacitat pretesa, per mantenir parcel·les de poder fàctic que suposen tenir cossos armats i jerarquitzats al servei dels diferents governs (locals, català i estatal). Cal no oblidar que Espanya compta amb una de les taxes de policies per mil habitants més altes d’Europa occidental, amb 4,5, quan a Anglaterra o Alemanya és de 1,4, mentre que això no es tradueix en una major eficàcia i eficiència del servei.

Òbviament la inseguretat no deixa de ser una percepció subjectiva, i per tant díficil de gestionar. En qualsevol cas, sí que hauria contribuït a una major sensació de seguretat el fet que a hores d’ara hi hagués un únic sistema de policia al país, plenament coordinat i integrat, en què els problemes de seguretat i convivència dels ciutadans fossin resolts amb independència d’uniformes i altres interessos aliens . No cal dir que en aquest escenari no seria necessari crear organismes com el Centro Nacional contra el Crimen Organizado, anunciat fa dos dies, que per a l’opinió pública semblen més aviat pegats.

El grau de dedicació, règim horari i naturalesa de la feina ha fet que hagi d’existir una mínima “motivació” per exercir com a policia. El que és realment preocupant és que la mínima il·lusió necessària per optar per aquesta professió desapareix encara més ràpid. Permetre que empitjori el clima laboral i la motivació dels agents dels serveis de protecció i seguretat és el pitjor llegat que podem deixar a les properes generacions. Evitem-ho.

< Anterior   Següent >
webpolicial » Inici arrow Editorial arrow Aspirants a policia i aspiracions polítiques
Go to top of page