Jaume Curbet: Seguretat privada, inseguretat pública PDF  | Imprimir |  E-mail
divendres, 03 desembre de 2004
El Punt

3 Desembre de 2004

La violència i la inseguretat ocupen els primers llocs entre les preocupacions ciutadanes gairebé arreu. Actualment, els empleats de la seguretat privada ja igualen els de la policia pública en molts països i, en alguns altres, fins i tot els superen



El mercat mundial de la seguretat privada va facturar, l'any 2002, 86.000 milions de dòlars; amb una taxa mitjana de creixement anual del 7 al 8%. Aquest sector, a Europa, també ha experimentat un creixement considerable en els darrers tres decennis: actualment els empleats de la seguretat privada ja igualen els de la policia pública en molts països (és el cas de Dinamarca, Luxemburg, Suècia o el Regne Unit) i, en alguns altres, fins i tot els superen (a Polònia i Hongria, la proporció entre policies privats i públics és de 2 a 1). A Espanya, en acabar aquest any, les empreses de seguretat hauran facturat més de 2.800 milions d'euros.
Hi ha, però, una dada encara més il·lustrativa del creixement de la seguretat privada en detriment de la pública: de l'any 1998 al 2002, els efectius del Cuerpo Nacional de Policía van decréixer dels 50.200 als 44.900, mentre que el personal de la seguretat privada va augmentar de 71.700 a 104.200. Com s'explica aquest èxit espectacular, a àmbit mundial, de la seguretat privada? Es tracta, com gairebé sempre, d'un conjunt complex de processos, però n'hi ha dos que resulten particularment remarcables:

1. La violència i la inseguretat ocupen els primers llocs entre les preocupacions ciutadanes gairebé arreu. Certament, creix el nombre absolut d'actes delictius -considerada globalment, la delinqüència en les societats desenvolupades ha anat experimentant un procés de creixement sostingut durant els tres darrers decennis del segle XX (a Espanya, l'any 1989 la taxa d'homicidis per cada 1.000 habitants s'havia incrementat un 100% respecte a l'any 1980)-, però no pas tots de la mateixa manera, ni constantment, ni arreu; ni tan sols està clar que la delinqüència estigui augmentant per damunt del creixement econòmic i de població o de la mobilitat local i transnacional. D'allò que no hi ha dubte, però, és de la creixent inseguretat, particularment després de l'11-S, que es genera a propòsit del proclamat augment alarmant de la delinqüència.

2. El retrocés de l'oferta de seguretat pública -particularment la policial- és un procés generalitzat als països desenvolupats tant com a l'Amèrica Llatina: a Espanya, per exemple, la despesa pública en seguretat va disminuir del 0,62% del PIB l'any 1997 al 0,52% l'any 2002. Aquest retrocés, indubtablement, respon a la tendència privatitzadora dels serveis públics que ha imposat, per suposades raons d'eficiència, el neoliberalisme: així, la seguretat privada vigila edificis públics o empreses de l'Estat (a Espanya, més d'una quarta part dels seus efectius totals) transporta els fons de bancs centrals, gestiona presons, etcètera. Però, alhora, la policia pública abandona progressivament la vigilància dels espais públics (excepte la circulació de vehicles), per centrar-se en les seves prioritats (protecció de personalitats, manteniment de l'ordre públic, terrorisme, immigració).
D'aquesta manera, a causa de l'abandonament de les víctimes de la «petita delinqüència» per part de la policia, es facilita l'extensió d'una cultura de la impunitat que permet atemptats generalitzats contra els drets de la persona i que deixa el ciutadà ordinari, que no es pot pagar seguretat privada, en una situació de creixent indefensió i, per tant, amb un inquietant sentiment d'inseguretat.

Es pot dir, doncs, que la inseguretat pública -la subjectiva tant o més que l'objectiva- engreixa el negoci de la seguretat privada. No es dóna, però, el procés a la inversa; ja que, lluny de complementar la seguretat pública, tal com es predica des del lobby del sector, l'expansió espectacular de la indústria i el comerç de la seguretat no ha significat un descens ni de la delinqüència ni del sentiment d'inseguretat ciutadana i, per contra, ha anat aprofundint la fractura social entre uns sectors particularment protegits i uns altres que resulten cada cop més vulnerables a les diverses manifestacions de la violència urbana. Chaplin, ben mirat, ja ho anticipà en aquella pel·lícula en la qual un Charlot famolenc, associat a un vailet del carrer, inaugura el que, a finals del segle XX, hauria de ser un dels negocis més pròspers: el vailet es dedica a trencar vidres a cops de pedra i, tot seguit, apareix un Charlot convertit, proverbialment, en vidrier.
< Anterior   Següent >
webpolicial » Inici arrow Funció pública i Seg. laboral arrow Jaume Curbet: Seguretat privada, inseguretat pública
Go to top of page