Més mà Tura PDF  | Imprimir |  E-mail
dijous, 13 gener de 2005
La Consellera Tura amb Mieras i Geli.

Un any després del seu nomenament la consellera d'Interior s'ha convertit en la dona més popular del govern de Maragall després de les seves polèmiques i atrevides declaracions

Secció el repunt / El Punt

13/01/2005
J. M. FLORES

Quan el president Maragall va designar l'alcaldessa de Mollet del Vallès i diputada Montserrat Tura per dirigir la conselleria d'Interior d'aquest país, més d'un -i del seu mateix partites va esquinçar les vestidures perquè, a priori, no semblava la candidata natural a ocupar aquest càrrec. De ser la consellera de Medi Ambient del govern a l'ombra de Maragall es va convertir en la responsable d'un dels departaments segurament més delicats i que requereix una major discreció.

Però Tura ha trencat aquests tòpics i, diuen que per encàrrec exprés del President, s'ha convertit en la cara, a vegades més amarga, a vegades més amable, del govern de Catalunya. Fins i tot ho confirmen les enquestes de popularitat que situen la consellera al capdamunt del rànquing, mentre que el qui hauria de ser la cara d'aquest govern, el conseller en cap, ocupa el desè lloc. A Montserrat Tura no li ha costat gens aclimatar-se a les noves responsabilitats. Ben al contrari. Li ha començat a trobar el gustet i, el que és més important, s'ha guanyat el respecte de tots els homes que manen en el seu departament i que són molts. Respecte que a vegades s'ha convertit en antipatia perquè si una cosa té aquesta consellera és que quan obre la boca té titular assegurat i els titulars acostumen a incomodar la policia. Potser per pura disciplina, potser per temor a dur-li la contrària, els homes que manen al costat de la consellera li riuen les gràcies encara que les digui amb guant d'espart. Des de la polèmica de la tolerància zero contra els conductors que beuen i condueixen i que li va costar un enfrontament que encara dura amb els productors de vi i amb el seu homòleg de la conselleria d'Agricultura, fins a l'ordre de fer identificar els clients de prostitutes de carretera, passant per les crítiques velades al "turisme de borratxera", Montse Tura ha ocupat centenars de portades als diaris i ha aconseguit sortir-se amb la seva per molt estrambòtiques i cridaneres que hagin semblat les seves propostes.

Amb la mateixa perseverança que la nissaga dels senyors Esteve de Rusiñol van aixecar La Puntual, Tura s'ha fet sentir i s'ha fet escoltar aquí i a Madrid, on encara que manin els seus no afluixen ni gota, i quan ho fan, amb comptagotes. És paradoxal que una dona amb tanta poca potència de veu com la seva s'hagi fet escoltar en tants fòrums i davant de tanta gent i tan diversa. Montserrat Tura camina amb pas ferm amb consonància amb les polítiques de mà de ferro que ha introduït en el seu departament per castigar i aïllar els conductors temeraris i intolerants, que són una de les seves obsessions i que, gràcies a ella o per culpa d'ella, s'han convertit en una obsessió per a tot el país. Tura sap arribar a la gent amb un discurs directe i planer encara que els seus col·laboradors han de donar-hi contingut després, i a vegades no els és gens fàcil. Montserrat Tura i Camafreita, metgessa de professió, s'ha convertit en la matriarca de la policia catalana. Segurament per això els Mossos ja no són d'Esquadra sinó Mossos de Tura, i segurament per això les comissaries han tornat a dir-se quefatures, encara que més d'un es continuï esquinçant les vestidures.
< Anterior   Següent >
webpolicial » Inici
Go to top of page