El futur de la Policia de Catalunya: model nacional vs. model municipalista PDF  | Imprimir |  E-mail
dimecres, 08 desembre de 2010
Opinió │ Roger Fuentes i Travesset

Image

Que quedi clar des del principi: tots són policies de primera. És evident que en seguretat ciutadana bàsica no hi ha diferències entre mossos d’esquadra i policies locals. No en va el curs de formació policial és el mateix per a tots ells. Més enllà de l’uniforme i de la nòmina, quan estem davant d’un “urbà” o d’un “mosso” estem davant de dos professionals de la seguretat ciutadana, amb les mateixes funcions, la mateixa preparació i la mateixa vocació. Aquest article és per parlar de la organització de la policia (com a concepte) a Catalunya, i no m’entretindré en els temes del personal que conforma la policia.

Les reflexions sobre el model policial català van encaminades a denunciar la duplicació d’estructures que significa el manteniment per una banda d’una policia nacional i per l’altra de tot un seguit de policies municipals catalanes que fan exactament les mateixes tasques de seguretat ciutadana. Aviso el lector que aquest article no vol descriure el “com” fusionar per assolir aquesta policia nacional, que és una qüestió tècnica i política, sinó el “per què” és necessària aquesta fusió.

I és que el problema de la seguretat policial no és, al contrari del que alguns alarmistes escampen a tort i a dret, la falta de policies. Com a mínim no és el problema fonamental. És veritat que encara en manquen alguns milers per arribar a la ràtio de 4’5 policies per cada 1.000 habitants que el Parlament de Catalunya va fixar com a òptima per a garantir la seguretat ciutadana al nostre país. Però molt aviat assolirem aquesta meta amb les properes promocions que hi ha previstes. Segons dades de l’últim informe anual publicat el 2009 per la Secretaria de Seguretat del nostre govern, la ràtio actual és ja de 4’32, i cal dir que les dades del document són antigues, del 2008.1 Tot i l’estrès a què tenim sotmesos els nostres policies (sobretot els Mossos d’Esquadra que han hagut de patir un desplegament massa ràpid en els últims set anys de Tura i Saura i que encara han d’omplir d’agents molts dels seus serveis tant bàsics com especialitzats) seria absurd culpar només aquest 0’18 que falta a la ràtio del lent però constant creixement de la sensació d’inseguretat ciutadana. Aquestes dades demostren no tant que falten policies, sinó que falta una bona organització global. Segons dades del mateix informe sabem que arribem a la dita ràtio de 4’32 sumant l’aportació que fan els tres grups de policies diferents que actuen a Catalunya: la Policia de la Generalitat – Mossos d’Esquadra aporta un 1’92, les diverses policies locals aporten un 1’51 i finalment els cossos policials espanyols aporten el 0’89 restant (per cert, aquests últims no s’ocupen de la seguretat ciutadana sinó de fronteres, duanes, documents d’identitat, etc.). No cal ser gaire llest per adonar-se que el veritable punt feble de la seguretat policial catalana és la fragmentació dels seus 31.797 policies en una multitud de cossos diferents, cadascun dels quals ret comptes a una institució política diferent, i cada una d’aquestes institucions té una agenda de prioritats diferent. Algun dia no gaire llunyà parlarem de la necessitat de desplegar la policia catalana en la resta de serveis especialitzats que encara avui desenvolupen les forces i cossos de seguretat espanyoles, però aquest article es vol centrar en el gruix de la fragmentació que suposen els Mossos per una banda i les policies locals per l’altra.

Quines són les funcions de la policia local? Perquè un simple alcalde ha de tenir persones armades a les seves ordres i sota la seva direcció? La policia, aquí i a qualsevol país democràtic, serveix per garantir la seguretat de la ciutadania, la qual no és una funció de l’alcaldia. La policia serveix per garantir la integritat de les persones davant de les amenaces que puguin suposar altres persones o catàstrofes naturals; i serveix per garantir la tranquil·litat que les seves propietats, guanyades amb l’esforç del seu treball, seran preservades dels criminals. Sent aquests uns objectius d’interès general, i que s’aconsegueixen amb estratègies de seguretat generals, no té cap utilitat que se’n vulgui fer càrrec l’alcalde d’una localitat en comptes del govern català. Però resulta que és així: Actualment a Catalunya l’objectiu de guardar la seguretat ciutadana és encomanat per llei tant als Mossos d’Esquadra com al reguitzell interminable de policies locals. Però si han de fer exactament el mateix, quin sentit té que hi hagi dues policies diferents? N’hi ha dues per motius bàsicament històrics: al llarg del segle XX les principals ciutats del país s’han vist obligades a dotar-se dels seus propis agents de l’ordre per tal de donar resposta a la creixent demanda de seguretat que el govern no atenia. Cal afegir que les policies locals tenen encara una segona funció: fer complir les ordenances municipals. Però la pregunta és òbvia: cal que les hagin de fer complir agents de l’autoritat que han estat especialment entrenats per disparar una arma o emmanillar una persona violenta? Evidentment que no.

Preguntem-nos com s’organitzen, per exemple, a d’altres països:

En algun moment o altre tothom ha vist alguna pel·lícula americana d’acció on apareixen els típics xèrifs amb la seva estrella a la jaqueta: Aquests xèrifs, però, al contrari del que alguns es pensen, no són pas agents municipals sinó que són agents del comtat regional. Perquè ens en fem una idea: un comtat americà equivaldria més o menys a un parell de províncies o, fins i tot, a Catalunya sencera. Sí que hi ha policies municipals americanes, és clar, tothom recorda els valents agents de la ciutat de Nova York, també filmats per centenars de pel·lícules. Però és que les policies municipals americanes són totes elles una excepció: només les grans metròpolis en tenen! I és que Nova York té més de vuit milions d’habitants... Altra vegada hi cabria Catalunya sencera. Així doncs és evident, per tant, que les nostres policies locals no són assimilables ni a les policies comtals ni a les policies metropolitanes que existeixen als Estats Units, els quals no permetrien la complexa i duplicada estructura policial que tenim nosaltres. Qui encara es resisteixi al que és evident potser esgrimiria l’existència de les policies municipals franceses. Cal recordar, però, que aquestes policies són pràcticament residuals avui dia (no arriben a 17.000 agents2) i a més a més no tenen funcions de seguretat ciutadana sinó de policia administrativa, a vegades de protecció civil, i generalment són vigilants del trànsit i dels preuats aparcaments públics.

Image

Tornant a casa nostra explicarem ara un dels molts exemples il·lògics, però reals, que ens hauria de fer preocupar seriosament sobre el nostre model policial duplicat: ¿És racional que un municipi d’uns 5.000 habitants com ara l’Arboç es pagui un cos de policia propi, amb tot el que això ja implica de per si? Comissaria, vehicles policials, armes de dotació, ordinadors, aplicatius informàtics policials, escala de comandament pròpia, formació policial, etc. Naturalment cadascú amb els seus diners pot fer el que vulgui, faltaria més! Però quines conseqüències té aquest model que permet a qualsevol municipi de pagar-se una agència policial pròpia, utilitzant el vocabulari anglosaxó? Bé, qualsevol municipi no: per llei cal que la població local arribi a cinc mil habitants com a mínim per poder posseir aquesta preuada “joguina”. Seguim amb aquest cas pràctic: Si al poble del costat, a Banyeres, que té uns 2.500 habitants, es produeix un robatori a la cooperativa agrària que requereix immediatament la presència policial: ¿És raonable que la policia hagi de venir del Vendrell, a 8 km, on hi ha la comissaria dels Mossos d’Esquadra, havent-hi agents de policia a l’Arboç que es troba només a un quilòmetre i mig? Per més inri la patrulla de mossos que vindria rabent de la capital de la comarca per arribar al lloc del delicte a Banyeres hauria de passar, abans, pel mig de l’Arboç mateix! No seria de sentit comú que s’hi desplacessin els policies de l’Arboç? Però de resultes del contradictori model policial català aquests no poden atendre els requeriments del poble del costat, ja que aquells no els paguen el sou... Ja no parlem del simple patrullatge que s’ha de fer a Banyeres i a tots els altres municipis “petits” de la comarca, que ha de venir expressament del Vendrell, mentre a l’Arboç el cotxe patrulla de la local repeteix una i altre vegada el mateix circuit pel centre del poble. ¿És aquesta una bona racionalització dels recursos públics que globalment destinem a la policia de Catalunya? De fet aquest municipi té policia local perquè històricament la Guàrdia Civil els tenia desatesos. Actualment l’Arboç i tots els municipis veïns continuen queixant-se del model centralitzat i la manca d’efectius dels Mossos d’Esquadra: a les nits hi ha una sola patrulla en tota la comarca, que té gairebé 100.000 habitants, i que en cas de requeriment triga mitja hora a poder personar-se a l’altre punta. Aquest cas paradigmàtic reflecteix la situació diària a moltes altres comarques catalanes. A banda de l’absurditat, una altra de les conseqüències de l’existència de dues policies és la duplicació de les escales de comandament executives i superiors, que a més a més són les que tenen uns salaris i unes jubilacions més elevats (algun municipi paga unes xifres escandaloses que han horroritzat la opinió pública). Catalunya deu ser l’únic país que en un mateix territori hi ha dos caps policials que s’encarreguen de la seguretat ciutadana. Per una banda hi ha el mosso, amb el rang d’inspector o intendent, que és el cap d’una ABP, generalment una comarca o un conjunt de municipis altament poblats; i per l’altra banda hi ha els diversos caps de les policies locals. Ambdós es dediquen a comandar dues estructures policials paral·leles dedicades a executar les mateixes funcions: patrullatge dels carrers; aproximació a les escoles, els veïns i les entitats; a vetllar per què les grans concentracions de persones no surtin de mare; etc. A les grans ciutats aquesta duplicació de l’escala superior encara és més inexplicable: intendents o comissaris dels mossos per una banda i intendents majors o superintendents de les guàrdies urbanes per l’altra banda dirigint al màxim nivell des de llurs despatxos i sales de comandament dues policies que han de respondre al mateix tipus de requeriments. A Barcelona, per exemple, el caos era tal que amb l’arribada dels Mossos a la capital s’han coordinat amb la Guàrdia Urbana en una sola sala de comandament des d’on els dos cossos es reparteixen els requeriments: Quan es tracta d’aplicar la ordenança de civisme famosa de l’ajuntament o d’alguna incidència de trànsit hi envien la GUB. Si es denuncia un robatori o alguna cosa pitjor hi van els mossos. En canvi quan es tracta de la persecució d’un “dolent” des de sala mobilitzen indistintament la patrulla que més a prop es trobi d’aquest requeriment perquè els dos cossos tenen la formació necessària per enfrontar-se a aquestes situacions. No és l’únic que tenen en comú els dos cossos: De fet avui dia totes les policies locals han adquirit ja els sistemes informàtics policials dels Mossos d’Esquadra i tota la informació va a parar en una base de dades comuna. Arribats en aquest punt cal que ens preguntem: És necessari continuar mantenint les caríssimes escales executiva i superior d’ambdues policies? No seria més eficient completar el procés i fusionar les dues policies en una de sola i amb un sol comandament de manera definitiva? Naturalment no tots els comandaments de les policies locals hauran d’entrar a la nova policia catalana perquè molts no tenen la formació necessària o ja tenen una edat que en fa possible la prejubilació.

Els avantatges de la fusió, doncs, són molts i sobretot econòmics. I el dia que es dugui a terme generarà noves sinergies que milloraran l’efectivitat global de la nostra policia fins a punts que ara mateix no podem ni imaginar. El nou cos vetllaria per la seguretat ciutadana sense necessitat de coordinar diverses policies diferents amb prioritats diferents, fet que revertirà positivament en reduir el temps de resposta a qualsevol incidència. De fet, si es tirés endavant la fusió, moltes de les comissaries de policia local passarien a ser comissaries de districte (o almenys oficines d’atenció al ciutadà) des d’on es cobriria tot el territori del voltant i no només el municipi originari, fet que descentralitzaria la policia i permetria una cobertura més intensa d’aquell territori que ara només controlen els Mossos. A més a més, a partir de llavors a les grans ciutats el patrullatge esdevindria molt més eficient perquè s’evitarien els circuits solapats que ara sovint es produeixen. Pel que fa als plans de seguretat més transversals comptarien amb una sola línia de comandament, única i clara en comptes de la dispersió de cossos de seguretat que es produeix actualment durant, per exemple, la visita d’una personalitat. Fusionar Mossos i Policies Locals requeriria, a més, fusionar i esporgar les escales de comandament executiva i superior dels dos cossos resultant en una escala única i més barata en termes generals que la duplicació que tenim ara. Els agents de policia també hi guanyarien molt ja que vinguessin del cos que vinguessin tots tindrien accés a les especialitzacions policials, cosa que ara no passa perquè només els que són mossos hi accedeixen: Especialitats com per exemple la investigació criminal (policia judicial), la policia científica, la intervenció, el suport tècnic, o qualsevol especialització de l’ampli ventall de recursos operatius, etc. estarien a l’abast també dels agents de les actuals policies locals, que tenen exactament la mateixa formació bàsica que els mossos. Des de l’altre cantó els caps d’aquestes especialitats tindrien molta més massa crítica entre la qual triar el policia més idoni, fet que revertiria positivament en la qualitat de les unitats especialitzades. Naturalment la recerca d’eficiència no podrà anar en perjudici dels ajuntaments que algun dia renunciaran a la seva policia local: el nou cos que sorgeixi d’aquesta futura fusió haurà d’atendre amb rapidesa i deferència els requeriments que els ajuntaments li facin. És més, segurament haurà de comptar amb unitats específiques per a la vigilància dels edificis municipals a les principals ciutats o per a la protecció de les seves autoritats.

Evidentment hi ha una petita contrapartida (o repte) pel govern que es decideixi a tirar endavant aquesta fusió estratègica: Tant de iure com de facto, a partir de llavors, la Generalitat serà la única responsable dels èxits i els fracassos policials en seguretat ciutadana a Catalunya. Però en benefici del bon govern i l’eficiència de la despesa pública: això és el que ara toca.

Roger Fuentes i Travesset és llicenciat en història

< Anterior   Següent >
webpolicial » Inici arrow Funció pública i Seg. laboral arrow El futur de la Policia de Catalunya: model nacional vs. model municipalista
Go to top of page