Trets de cec PDF  | Imprimir |  E-mail
diumenge, 04 juliol de 2010
El Periódico de Catalunya, Antonio Baquero

Un sergent dels Mossos exposa a Nova York els seus estudis sobre les dificultats dels policies per usar les seves armes de foc

Image Veure l'infogràfic a la web de El Periódico

Han passat 22 anys, però Miguel encara recorda aquella nit perseguint un lladregot al Raval. Va sortir corrent darrere seu carrer de l'Hospital avall. El lladre va girar a la dreta i es va ficar al carrer de Robadors, on esgotat es va parar i va treure una navalla. «Vaig veure que es dirigia cap a mi. Jo vaig treure la meva pistola. El que hi havia al voltant va desaparèixer. Tot estava borrós. Només veia aquell tipus i la resplendor de la seva navalla. Si hagués passat un ós polar pel carrer, no l'hauria vist», recorda aquest agent veterà, que al final va haver de disparar un tret a l'aire.

Milers de policies d'arreu del món han tingut sensacions similars en el moment d'haver de fer servir la seva arma davant un perill real. Per saber què passa pel cervell d'un policia en una situació com aquesta, el sergent dels Mossos d'Esquadra David B. Duch, responsable de formació del Sindicat de Policies de Catalunya (SPC), s'ha embarcat en un doctorat en neurociència en què investiga el comportament neuronal i les reaccions dels policies en situacions de perill.

Duch, una imponent roca granítica d'1,80 d'altura i no menys envergadura, dotat de braços com cuixes, va sotmetre a proves un miler de policies i, amb el suport de diversos catedràtics, ha començat a treure conclusions que ha plasmat al llibre Cara a cara con una intervención armada. El seu estudi ha cridat l'atenció del Departament de Policia de Nova York (NYPD, en la sigla en anglès), que l'ha convidat a anar-hi a impartir un curs.

«Volia saber per què davant un perill no puc actuar com m'han entrenat. Parlant amb companys, vaig veure que això també els passa a ells. Tot i que són situacions de vida o mort, s'assumeix que el normal és no poder reaccionar com t'has entrenat», explica aquest policia.

Duch va constatar una cosa aparentment òbvia: que el policia és un ésser humà. «Davant una amenaça sobtada, l'instint de supervivència de l'homo sapiens es posarà en marxa abans que el seu pensament conscient com a policia». «La primera reacció del policia –continua– serà instintiva, de supervivència. Es farà enrere, aixecarà una mà per protegir-se, girarà el seu cos per evitar l'amenaça. Aquesta posició no té res a veure amb la que li han ensenyat per fer servir l'arma».

En les proves va descobrir que molts policies cauen a terra quan intenten empunyar la seva arma per repel·lir un atac imprevist. «La primera reacció és evitar el perill, de manera que l'agent tira el cos enrere. Llavors, al treure l'arma i intentar empunyar-la amb les dues mans, com li han ensenyat, el centre de gravetat se li desplaça i cau a terra», comenta.

Aquest sergent va analitzar els processos que es desencadenen al cervell del policia en un enfrontament amb armes de foc. El primer és l'efecte túnel: davant el perill, la visió del policia es concentra en l'amenaça, tota la resta desapareix, es torna borrós.

On es nota més aquesta influència de l'instint és a l'hora de disparar. «T'ensenyen que, per disparar, has de col·locar la pistola a l'altura dels ulls i alinear l'alça amb el punt de mira. No obstant, en una situació de perill, el policia sempre abaixa la pistola. És un fet que hem comprovat en els experiments». ¿La raó? «En la postura recomanada en els entrenaments, la pistola està just davant els ulls. En canvi, davant un perill real el cervell ens ordena que abaixem la pistola, perquè vol veure l'amenaça, no vol que hi hagi res entre els ulls i el perill».

El resultat és que la immensa majoria de trets efectuats per policies són de cintura cap avall. I aquest fet té una altra conseqüència: «Al perdre la posició, i a més abaixar l'arma, no pots apuntar bé, de manera que és gairebé impossible disparar on es vol».

¿Com s'ha d'entrenar llavors? Una clau és formar els agents per detectar possibles situacions de risc. «Així s'eviten situacions sobtades que el descol·locarien», comenta Duch.

¿I el tret? «Ja que ha quedat clar que en una situació de risc no podem apuntar amb la vista, perquè aquesta ens enganya, s'ha d'apuntar amb el cos», afegeix alhora que enganxa la cara a l'espatlla i estira el braç. «D'aquesta manera, és el meu cos el que apunta. Hem d'aprendre dels invidents, que s'orienten amb el seu cos. Hi ha cecs que disparen més bé que alguns policies».

< Anterior   Següent >
webpolicial » Inici arrow Funció pública i Seg. laboral arrow Trets de cec
Go to top of page